Un repàs al cinema espanyol

Dins d’Espanya hi ha hagut molts directors importants, gran part d’ells d’origen català, però la veritat és que a ulls de la resta d’Europa o del món hi ha prou desconeixement. Quan parles amb estrangers, molta gent apunta a Luis Buñuel i la seva famosa participació al costat de l’autor de Figueres Salvador Dalí, però va haver-hi molts altres cineastes que van tractar de tenir un impacte internacional.

Un dels punts clau de cara a l’expansió del cinema nacional va ser la mort del dictador Francisco Franco, que en 1975 va provocar un va canviar social important que es va veure reflectit en la manera de fer cinema.

• Els primers passos

Al començament del segle XX Espanya es va tirar a la piscina del món audiovisual com la majoria de països europeus de l’època que van acabar fent història. En 1902, un home conegut com Fructuós Gelabert i Badiella nascut en 1874 va sorprendre el món amb una captura que recordava a les primeres imatges que van llançar els germans Lumière. Parlem de la Processó dels filles de Maria, Rossend Arús.

No obstant això, si parlem de creacions amb un sentit narratiu, va haver-hi un aragonès que va arribar a rivalitzar amb el mateix Georges Méliès el nom del qual era Segundo de Chomón. Obres com El hotel eléctrico, Les Kriki, acrobates japonais o El hada primavera durant la primera dècada de segle van passar a la història com a pioneres del cinema espanyol. La major part de la seva obra va ser rodada a França, on fins i tot va reproduir la seva pròpia versió d’Una excursió a la lluna.

Les col·laboracions entre Espanya i França ja eren comunes quan en 1928 Luis Buñuel i Salvador Dalí van realitzar Un Chien Andalou. Aquesta pel·lícula composta a base d’imatges grotesques i impactants es considera avui dia cinema de culte.

• L’arribada del so al cinema

Malgrat la bona producció prèvia, la veritat és que el producte espanyol no va tenir molta repercussió internacional i l’arribada del so tampoc va millorar el panorama. Això es va deure a la situació política prèvia a la Guerra Civil que va paralitzar la indústria entre 1936 i 1939.

Abans d’això, Buñuel va tornar de França i va publicar Tierra sin pan en 1933 en un documental amb tints còmics que descrivia a la humil pagesia extremenya. Després, va realitzar un altre documental sobre la guerra a favor del bàndol republicà i va decidir marxar-se als EUA.

A més de Luis Buñuel, va haver-hi altres actors que van tractar de tenir una repercussió més enllà d’Espanya. Rafael Rivelles i Juan Calvo van tenir l’honor en 1947 de representar les aventures del Quixot i Sancho Panza, llibre considerat per molts com el millor de la història. Més endavant, Bienvenido Mr Marshall va ser una comèdia sobre malentesos hispanoamericans de 1953 que també es va popularitzar molt.

• L’spaghetti western

La connexió amb el cinema mexicà també va donar els seus fruits a causa de l’auge dels westerns de Hollywood. De fet, Buñuel va acabar viatjant a Mèxic i obtenint la nacionalitat. En 1950 va sortir la pel·lícula Los olvidados, que s’ambientava en els suburbis de Ciutat de Mèxic. Després va realitzar altres obres mestres com El ángel exterminador, de 1962.

Durant aquesta etapa va ser quan un gènere molt particular va començar a guanyar popularitat: l’spaghetti western amb Sergio Leone com a màxim representant. A la fi dels anys 50 les pel·lícules de vaquers ambientats gairebé sempre a Mèxic es produïen en massa i el sud d’Espanya reunia paisatges i condicions òptimes per al seu desenvolupament. Moltes pel·lícules mítiques en la història del cinema com Lawrence d’Aràbia en 1962, Per un grapat de dòlars, de 1964, o Fins que li va arribar l’hora (1968) es van rodar en escenaris espanyols.

• Les crítiques al franquisme

Fins a la mort de Francisco Franco, en 1975, el cinema espanyol va estar sotmès a la censura i la repressió. Això va repercutir durament en l’expansió internacional del moviment i moltes obres de l’època eren dards hàbilment dissimulats cap a la pròpia dictadura. Una de les obres més representatives d’això va ser La caza de 1966. L’autor d’Osca Carlos Saura va saber esquivar la censura mitjançant una metàfora que retratava el feixisme espanyol i va guanyar un premi a Berlín.

Més endavant, en 1973, Víctor Erice també va saber fer una crítica al franquisme amb la seva obra El espíritu de la colmena, que narrava l’obsessió d’una nena amb Frankenstein.

En 1975, després de la defunció del dictador, una nova generació alliberada va prendre les regnes d’una onada de pel·lícules transgressores. El destapi, la comèdia i l’experimental va arribar a Espanya de la mà de Pedro Almodóvar com a màxim exponent. La ley del deseo i Mujeres al borde de un ataque de nervios, entre 1987 i 1988, van donar la volta al món i Antonio Banderas i Carmen Maura es van consagrar com a estrelles internacionals.

• El final de segle i un nou concepte

En 1992, Fernando Trueba es va emportar un Oscar per Belle Époque. Per part seva, un any abans el barceloní Vicente Aranda també havia donat un cop sobre la taula amb Amantes. Durant el final de segle va sorgir una generació d’importants directors que canviarien el concepte del cinema a Espanya. Alejandro Amenábar es va consagrar amb el thriller Tesis en 1996 i va fer el salt internacional amb una pel·lícula de parla anglesa amb The Others en 2001.

A partir de llavors van continuar sortint pel·lícules espanyoles d’èxit internacional com El laberinto del fauno, de 2006, El orfanato, de 2007 o Lo imposible, una de les pel·lícules més taquilleres publicada en 2012